¿PER QUÈ NO HE POGUT TOCAR ELS RECORDS?

Espai GRAU PUJOL Guissona (La Segarra)

Recull d’imatges de records en una sala aparador tancada.

La idea de fer una exposició amb un fil conductor motivat pels meus records va sorgir el dia que em vaig fer conscient que em feia gran i que cada dia seria més difícil preservar les vivències que van marcar la meva adolescència i la meva vida. Aquest fet es va fer palès el dia que em vaig posar a remenar el meu extens arxiu de transparències de color motivat per l’encàrrec que em va fer Juan Cal de fer una biografia fotogràfica del meu amic Albert Coma Estadella, que va ser publicada per ‘Segre’ dintre del llibre -Albert Coma Estadella. Art i compromís-, obsequiat als lectors el dia de Sant Jordi del 2016.

Les 12 fotografies són de les primeries de la dècada dels 70 del passat segle, els meus inicis en el món fotogràfic, digitalitzades a partir de transparències de 35 mm (excepte la del record 7 feta en digital l’any 2009 tot acompanyant a la meva mare a la meva casa natal).

De fet, Amarcord vol ser una elegia al record.

¿POR QUÉ NO HE PODIDO TOCAR LOS RECUERD0S?

Espai GRAU PUJOL Guissona (La Segarra)

Serie de imágenes de recuerdos en una sala escaparate cerrada.

La idea de hacer una exposición con el hilo conductor motivado por mis recuerdos, surgió el día que me hice consciente que me hacía mayor y que cada día sería más difícil preservar las vivencias que marcaron mi adolescencia y mi vida. Este hecho se hizo patente el día que me puse a remover mi extenso archivo de transparencias de color motivado por el encargo de Juan Cal de hacer una biografía fotográfica de mi amigo Albert Coma Estadella, que fue publicada por ‘Segre’ dentro del libro -Albert Coma Estadella. Art i compromís-, obsequiado a los lectores el día de Sant Jordi del 2016.

Las 12 fotografías son de principios de los 70 del pasado siglo, mis inicios en el mundo fotográfico, digitalizadas a partir de transparencias de 35 mm (excepto la del recuerdo 7 hecha en digital en 2009 en una visita a mi casa natal junto a mi madre).

De hecho, Amarcord quiere ser una elegía al recuerdo.

 

Record 1: LA POR

Des d’infant, sempre vaig tenir una por terrible a la foscor. Realment era un fet que m’incomodava de manera important, sobretot en les meves activtats de muntanya, i també quan tornava a casa meva de nit en solitari al meu barri de Pardinyes. De vegades esperava a l’entrada de la passarel·la de la Renfe si venia algú per seguir-lo a una distància prudencial tot el tram que fos possible. Aquesta imatge és el premi al meu enfrontament vital a la por. És el que vaig veure en despertar de la meva primera nit de bivac en solitari un dia d’hivern amb una boira densíssima fins i tot per caminar. L’experiència va ser totalment exitosa: mai més he tornat a tenir por a la foscor.

Imatge del primer que van veure els meus ulls en despertar d’aquella primera nit en solitari. Aquesta meravellosa albada, la vaig interpretar com un regal de la natura, tots dos, natura i jo, vam compartir una nit plena d’harmonia.

Captura feta des de la bauma de la paret de l’Os, en el marc del pantà de Sant Llorenç de Montgai.

Record 2 : L'ENAMORAMENT

La gran desfeta que produeix el desencís de saber que no ets el príncep blau d’aquella persona per la qual ho deixaries tot. Una cosa important es trenca dins teu en una situació com aquesta. No recordava aquesta imatge, i en veure-la, la dura vivència se’m va tornar a representar com una seqüència tot just viscuda. En aquest retrat, la Pili va quedar en silenci i es va fumar un cigarret realment preocupada per si em podia haver ferit després de dir ‘no’ al meu oferiment d’establir una relació de parella. Era una noia realment intel·ligent i tenia una idea sobre el seu futur a mitjà i llarg termini, que no li deixava comprometre’s en aquell moment. Això em va dir de manera molt benevolent. Jo em vaig sotmetre a un temps de tristor.

Aquesta és una captura -càndid- amb el teleobjectiu, després d’allunyar-me d’ella tot respectant el seu desig d’aïllament.

Mai no he sabut si es va adonar que li feia.

Record 3: L'ATREVIMENT

Jo diria que aquesta imatge forma part del primer cop que vaig gosar fotografiar focs artificials, els col·legues més avançats, em deien que aquestes fotos les havia de fer amb trespeus i així ho vaig fer, però només en un principi, de seguit em vaig cansar de fer-ho com ho feia tothom i finalment vaig desconnectar la meva Nikon del trespeus i vaig començar a fotografiar a ma alçada tot fent moviments desordenats de la càmera amb l’obturador obert i seguint la trajectòria dels focs.

Era només una qüestió d’atreviment.

Imatge dels focs artificials de Lleida a ma alçada i moviment continuat.

Record 4: L'APASSIONAMENT

La meva amistat amb l’Albert Coma Estadella no només em va ajudar a refermar, millorar i aprendre més coses sobre el món de l’art, la plàstica i l’estètica, també em va inocular la passió per l’artesania popular, especialment la de la ceràmica rústica, i també pel paisatge castellà, uns mons que ell estimava moltíssim i tel’s feia viure des d’una òptica carregada de senssibilitat. Això va generar en mi uns desitjos totalment apassionats de recórrer aquesta Espanya, visitar una muníó de terrissaires i adquirir una gran col·lecció de peces d’arreu.

Imatge d’una dona al sol de l’estiu en un carrer d’un poble manxec en el trancurs d’un viatge a la recerca de ceràmica popular.

Record 5: L'AMISTAT

El Bepo sempre ha ocupat el primer lloc en la meva jerarquia d’amistats. Malauradament ja desaparegut, va deixar un gran buit en la vida de diverses persones. En la meva encara perdura. El recordo especialment per aquesta imatge. Ell no feia massa que havia patit una vivència duríssima a causa d’un accident després del qual vam entrar en contacte, tot i que feia força temps que tots dos érem socis del Centre Excursionista de Lleida. Va ser una persona que va alimentar la meva autoestima com mai ningú ho ha fet i vaig compartir amb ell moltes activitats de muntanya. Era un gran amant del barranquisme, a banda del seu amor pel Pirineu i el Prepirineu, tot i que també li agradava molt el mar. No passa dia sense que en un moment o altre la seva presència vingui a la meva memòria.

Aquesta imatge li vaig fer a la cresta de Tempestats tot ascendint al pic del mateix nom, acabant finalment al cim del pic d’Aneto.

Record 6: LA INNOVACIÓ

Crec que aquesta és una foto emblemàtica. Jo diria que és el primer cop que a Lleida es fa l’intent de dissenyar un cartell per a la Fira de Sant Miquel totalment fotogràfic, defugint el grafisme o la il·lustració, i ho vam aconseguir des de l’equip d’Imatge 4. Va ser l’any 1976. També vam fer alguns cartells de les Festes de Maig totalment fotogràfics. Crec que només se n’havia fet parcialment.

.

Aquesta imatge conserva una mica malmesos pel temps els retocs que es van fer amb tinta xinesa per tal de plantejar un esbòs damunt de la mateixa transparencia de 35 mm.

Record 7: LA IL·LUSIÓ

La il·lusió ho pot tot. El meu primer laboratori el muntava i desmuntava cada vegada en acabar de positivar, i el taulell el feia amb la porta de l’armari recolzada en dues cadires. La foto és del meu dormitori en l’estat que presentava en l’última visita que hi vaig fer a l’habitatge que em va veure nàixer, acompanyant la meva mare després d’haver-lo deixat uns inquilins. Actualment la casa forma part del món Detritus.

Aquesta imatge,és l’única de l’exposició que no està feta en la dècada dels 70 i prové d’una captura digital.

Record 8: LA MORT

La meva primera trobada amb la mort va esdevenir en el transcurs d’un campament d’Alta Muntanya dels que organitzava el Centre Excursionista de Lleida, normalment per Setmana Santa. En el descens del Tuc de Saboredo en la zona d’Amitges, el nostre amic i company Joan Oromí, va morir en estimbar-se en el descens tot fent un ‘ramasse’ a causa d’una mala qualitat de la neu que potser no va saber valorar. Aquest fet va marcar per sempre més la meva relació amb la muntanya.

La imatge és de de l’ascens a l’esmentat pic. El Joan és un dels que surten a la foto.

Record 9: L'EVOLUCIÓ

En aquest bodegó -i dic bodegó perquè crec que el vaig preparar jo- no em lliga la varietat d’elements aplegats a l’aire lliure com perquè l’hagués muntat la meva mare. D’una banda, m’aporta multitud de records: el pollastre que sovint ajudava a desplomar a la meva mare, l’estri que ella emprava per escalfar el cafè amb llet, una poma tocada, una bleda, suposo a punt de rentar, tot sustentat per la taula que teníem al pati de l’hort. Rebuscava la resposta colorimètrica de la pel·lícula infraroja en cada element capturat. M’agradava provar-ho tot i aquest material en aquell moment era tant diferent com inesperat en els resultats.

De sempre he estat obert a l’evolució de les eines i materials en general, sobretot als de la meva professió.

Record 10: L'HARMONIA

Aquesta imatge em transporta als meus inicis en la fotografia de llocs abandonats. En aquests indrets, mai he sabut per què, sempre m’hi he trobat totalment harmònic, en calma, com si el temps perdés tot el seu pes existencial. L’anomenàvem la casa del Bisbe, situada una mica més endavant del desaparegut restaurant Sant Jordi, a la banda esquerra de la carretera d’Osca. Era un lloc recurrent tant per fotografiar com per a festejar. L’esquelet del que va ser una mansió magnífica.

Imatge infraroja dins del jardí ja salvatge de la casa amb una gran eura que es va apoderant d’unes restes de finestral.

Record 11: EL RISC

No feia gaire que m’havia associat amb tres persones ja experimentades en el món del disseny gràfic, la il·lustració i la retolació publicitària. Em van demanar si podia implementar la fotografia des de l’àmbit industrial i publicitari  a l’equip, especialitat en aquell moment inexistent de manera professional en les nostres contrades. Vam fundar l’empresa Imatge 4, que va donar servei a Lleida durant gairebé 40 anys en l’àmbit de la comunicació.

Aquesta imatge representa una fita realment important en el meu llarg camí com a fotògraf. En ella s’hi veu la primera càmera tècnica de plaques 9×12 cm, una Calumet, el primer equip d’il·luminació professional Broncolor que vaig tenir i el trespeus Linhof de duralumini que encara m’acompanya avui dia. En aquell moment va representar una inversió de risc important per a una petita empresa com la nostra, que venia un producte certament molt desconegut en aquell moment. El camí però ja va quedar marcat en un sentit d’aposta clara per la qualitat.

Record 12: LA CURIOSITAT

Aquesta imatge d’un enterrament a La Sentiu de Sió després d’una tempesta l’any 1974 em recorda que sempre he estat curiós i observador. En aquesta època formava part d’una colla d’adolescents i recordo que quan negociàvem què fer, habitualment un important nombre de components del grup defensava propostes sedentàries, tipus anar a seure en algun bar (no érem de ball), i una minoria volíem rondar i conèixer coses noves, En aquest cas anaven darrere meu en el seguiment que vaig fer d’un l’enterrament, sempre a una certa distància, ja que en el meu interior sentia que algú de la família es podia sentir molest pel fet que algú fotografiés el sepeli.