El Bepo sempre ha ocupat el primer lloc en la meva jerarquia d’amistats. Malauradament ja desaparegut, va deixar un gran buit en la vida de diverses persones. En la meva encara perdura. El recordo especialment per aquesta imatge. Ell no feia massa que havia patit una vivència duríssima a causa d’un accident després del qual vam entrar en contacte, tot i que feia força temps que tots dos érem socis del Centre Excursionista de Lleida. Va ser una persona que va alimentar la meva autoestima com mai ningú ho ha fet i vaig compartir amb ell moltes activitats de muntanya. Era un gran amant del barranquisme, a banda del seu amor pel Pirineu i el Prepirineu, tot i que també li agradava molt el mar. No passa dia sense que en un moment o altre la seva presència vingui a la meva memòria.

Aquesta imatge li vaig fer a la cresta de Tempestats tot ascendint al pic del mateix nom, acabant finalment al cim del pic d’Aneto.

Crec que aquesta és una foto emblemàtica. Jo diria que és el primer cop que a Lleida es fa l’intent de dissenyar un cartell per a la Fira de Sant Miquel totalment fotogràfic, defugint el grafisme o la il·lustració, i ho vam aconseguir des de l’equip d’Imatge 4. Va ser l’any 1976. També vam fer alguns cartells de les Festes de Maig totalment fotogràfics. Crec que només se n’havia fet parcialment.

.

Aquesta imatge conserva una mica malmesos pel temps els retocs que es van fer amb tinta xinesa per tal de plantejar un esbòs damunt de la mateixa transparencia de 35 mm.

La il·lusió ho pot tot. El meu primer laboratori el muntava i desmuntava cada vegada en acabar de positivar, i el taulell el feia amb la porta de l’armari recolzada en dues cadires. La foto és del meu dormitori en l’estat que presentava en l’última visita que hi vaig fer a l’habitatge que em va veure nàixer, acompanyant la meva mare després d’haver-lo deixat uns inquilins. Actualment la casa forma part del món Detritus.

Aquesta imatge,és l’única de l’exposició que no està feta en la dècada dels 70 i prové d’una captura digital.

La meva primera trobada amb la mort va esdevenir en el transcurs d’un campament d’Alta Muntanya dels que organitzava el Centre Excursionista de Lleida, normalment per Setmana Santa. En el descens del Tuc de Saboredo en la zona d’Amitges, el nostre amic i company Joan Oromí, va morir en estimbar-se en el descens tot fent un ‘ramasse’ a causa d’una mala qualitat de la neu que potser no va saber valorar. Aquest fet va marcar per sempre més la meva relació amb la muntanya.

La imatge és de de l’ascens a l’esmentat pic. El Joan és un dels que surten a la foto.

En aquest bodegó -i dic bodegó perquè crec que el vaig preparar jo- no em lliga la varietat d’elements aplegats a l’aire lliure com perquè l’hagués muntat la meva mare. D’una banda, m’aporta multitud de records: el pollastre que sovint ajudava a desplomar a la meva mare, l’estri que ella emprava per escalfar el cafè amb llet, una poma tocada, una bleda, suposo a punt de rentar, tot sustentat per la taula que teníem al pati de l’hort. Rebuscava la resposta colorimètrica de la pel·lícula infraroja en cada element capturat. M’agradava provar-ho tot i aquest material en aquell moment era tant diferent com inesperat en els resultats.

De sempre he estat obert a l’evolució de les eines i materials en general, sobretot als de la meva professió.

Aquesta imatge em transporta als meus inicis en la fotografia de llocs abandonats. En aquests indrets, mai he sabut per què, sempre m’hi he trobat totalment harmònic, en calma, com si el temps perdés tot el seu pes existencial. L’anomenàvem la casa del Bisbe, situada una mica més endavant del desaparegut restaurant Sant Jordi, a la banda esquerra de la carretera d’Osca. Era un lloc recurrent tant per fotografiar com per a festejar. L’esquelet del que va ser una mansió magnífica.

Imatge infraroja dins del jardí ja salvatge de la casa amb una gran eura que es va apoderant d’unes restes de finestral.

No feia gaire que m’havia associat amb tres persones ja experimentades en el món del disseny gràfic, la il·lustració i la retolació publicitària. Em van demanar si podia implementar la fotografia des de l’àmbit industrial i publicitari  a l’equip, especialitat en aquell moment inexistent de manera professional en les nostres contrades. Vam fundar l’empresa Imatge 4, que va donar servei a Lleida durant gairebé 40 anys en l’àmbit de la comunicació.

Aquesta imatge representa una fita realment important en el meu llarg camí com a fotògraf. En ella s’hi veu la primera càmera tècnica de plaques 9×12 cm, una Calumet, el primer equip d’il·luminació professional Broncolor que vaig tenir i el trespeus Linhof de duralumini que encara m’acompanya avui dia. En aquell moment va representar una inversió de risc important per a una petita empresa com la nostra, que venia un producte certament molt desconegut en aquell moment. El camí però ja va quedar marcat en un sentit d’aposta clara per la qualitat.

Aquesta imatge d’un enterrament a La Sentiu de Sió després d’una tempesta l’any 1974 em recorda que sempre he estat curiós i observador. En aquesta època formava part d’una colla d’adolescents i recordo que quan negociàvem què fer, habitualment un important nombre de components del grup defensava propostes sedentàries, tipus anar a seure en algun bar (no érem de ball), i una minoria volíem rondar i conèixer coses noves, En aquest cas anaven darrere meu en el seguiment que vaig fer d’un l’enterrament, sempre a una certa distància, ja que en el meu interior sentia que algú de la família es podia sentir molest pel fet que algú fotografiés el sepeli.